Com ‘La niña voladora’ de Juanito Makandé, de Badalona marxo. Repasso la maleta. Vent i mar no em calen, els trobaré al Port i la Selva de mar. El pintallavis, per recordar qui és la sang dels meus llavis. La suïssa, per obrir el vi de garnatxa negre que porto de present. El mocador de ma mare perquè ploraré, friso per arribar. El raspall i la mateixa pasta de dents que comprava mon pare. Una pastilla de sabó per rentar-me amb aigua fresca que brolla d’una font de pedra, on roba ja no s’hi renta. Essència de mandarina que perfuma. El morrió de la gossa, la meva mestra. El kimono amb cirerers en flor que insinua més que tapa. El barret panamà que em fa sentir tan però tan especial, i em fa tan però tan elegant. La manta que m’embolcalla, m’acotxa i m’abriga. I, per si festejant amb vi en la meva ombra em perdo, porto llumins i espelmes per fer-me llum, per retrobar-me. Llibreta, adreces i bolígraf per escriure postals. I prou. Quan arribi reconeixeré els gats de l’estació, la resta dependrà dels cors que trobi, i del tren que espero que em portarà a Llançà.

Abuela, cuando juego en el tren, te siento más cerca. ¿Jugamos?

Recuerdo los trayectos los fines de semana a Torelló, que tú decías que el frío no era sano para el cuerpo, pero que el fuego, sí. Y por eso, en la maleta siempre guardabas unos tronquitos finos y cerillas por si la casa estaba fría. Siempre puntual. Que el tren se va, me decías. Y allí, en la estación, esperábamos con ansiedad diez minutos antes. ¿Será este?, preguntabas con una sonrisilla para ponerme a prueba. No, abuela, ¿jugamos?, te respondía. Y jugábamos a nuestro juego favorito.

Abuela, no he vuelto a ir a Torelló en Renfe porque sé que nadie más lleva tronquitos ni cerillas en la maleta por si tengo frío. Ahora solo cojo al tren para ir a la universidad. Siempre a la misma hora y siempre llego diez minutos antes. Me subo en Mollet y cada mañana me acompaña la misma gente. ¿Jugamos? ¿Ves esa chica? Se llama Virginia, vive aquí porque se enamoró, se dedica a la ciencia, le gusta el rock y los días de tormenta, y ahora está embarazada de dos meses, aunque todavía ni lo intuye. ¿Seguimos jugando? Te toca.

Al darrer vagó, només destaca la llum del meu portàtil. Van a l’uníson, el tren i el vaivé dels seus passatgers. Apareix l’àvia Cesca, que fa olor de lleixiu i sofregit.

–“Recorda sempre, nineta, d’afegir un rajolí d’aigua a la paella, quan fregeixis la ceba”, em diu. I un somriure se m’escapa dels llavis.

Després s’asseu l’amiga Mar que porta encara la bata de l’hospital. Hem compartit tantes xerrades a glops d’infusions!  Ja mai més la meva tassa tornarà a estar plena.

I arriba l’estimada Nur, tan guapa com sempre, massa jove per ser allà. “Porto avui aquella roba que tant t’agradava...- li dic-, mai deixaré d’amanyagar el rivet envellutat de la teva llenceria”.

I també se m’apropa la mare, vestida de dol i de nit. Es queda dreta, silenciosa, i només amb la mirada ja m’encomana un doll de protecció.

De sobte, però, el sotrac del tren i l’avís d’arribada em retornen al present. Tanco l’ordinador dins la bossa, em cordo l’abric i baixo rabent, mentre dic adeu a les meves dones viatgeres, elles que sempre m’acompanyen en el trajecte de retorn de Figueres a Colera.

 

Una anciana con un moño blanco entra en la estación ferroviaria de Sant Celoni. Ayudada por un bastón adornado con flores pintadas, cruza el vestíbulo, valida su billete y camina hasta el principio del andén. Se detiene y mira su reloj de pulsera. El tren no tardará en llegar.

Una locomotora blanca y naranja, seguida de una sucesión de vagones de idéntico color, para frente a la anciana. Esta constata que la cabina es distinta a la habitual, porque un amplio ventanal frontal descubre el interior. Fascinada por la visión de algo hasta entonces oculto, y sabedora de que faltan diez minutos para la salida del vehículo rumbo a Barcelona, observa los mandos de conducción y al maquinista, quien se gira y la saluda. La anciana da un respingo y el bastón cae al suelo.

—¿Se encuentra usted bien? —le pregunta un hombre mientras se lo devuelve. Ella calla y señala la cabina—. ¿Qué pasa?

—Una mujer —dice la anciana—. El tren lo conduce una mujer.

—¿Le supone algún problema?

—Mi marido, que en paz descanse, nunca me dio permiso para trabajar. Y mire que le insistí. ¡Ay de él si yo naciera ahora! 
 

La Glòria va pujar el tren i va arribar puntual a la seva cita.

Aquell matí tenia una entrevista de feina. Va sortir de casa confiada, malauradament, dues hores més tard, era conscient que no era a ella a qui buscaven.

Per a més inri, a la sortida de l’empresa va començar a ploure i a quatre carrers per arribar a l’estació de tren, va començar a diluviar. Va començar a corre tan com va poder però, va arribar xopa.

Va baixar fins a l’andana i es va esperar al final de tot; passada l’escala, on habitualment no hi havia ningú. Estava enfadada i tant molla que va voler treure’s tot el que portava a sobre i en un rampell, es va treure els cabells.

A la merda amb tot! La perruca li degotava, li molestava i se la va treure però, de cop un adolescent se li va aparèixer davant.

Quina vergonya. Sense la perruca se sentia despullada.

Ell es va treure la gorra que portava i li va acostar.

Ella va aixecar la mirada, el va mirar, i va sentir que alguna cosa canviava dins seu.

Mai s’oblidaria d’aquell primer viatge, despullada, en tren.
 

Sota el seient hi havia una pilota que ja no rodava perquè algú l’havia mossegat i amb les dents n’havia rebentat la goma. Tal vegada qui l’hagués mossegat s’havia empassat el tros de goma o potser l’havia escopit. Poster l’havia escopit, va mirar als marcs de les finestres, sota els seients, a la cabina. No hi havia cap senyal del tros de goma, i, mentre les vies feien tremolar el tren, la noia va començar a córrer, estivant-se el cabell i plorant, cridant perquè tothom busqués amb ella el tros de pilota. Així tots es van aixecar, mirant arreu i enlloc alhora, moguts per una ira nova, una tristesa tan maca com ho és el Sol, van obrir les boques de tothom i hi ficaven el nas, van baixar tots a les vies i van fer parar el tren, no, el conductor va parar el tren! Van agafar els ratolins, les rates, els coloms! Era tot caòtic! Nou! “Obriu les boques!” “Mireu les bosses!”

Tots corrien amunt i avall fins que finalment, la noia, plorant i cridant va agafar la pilota rebentada i se la va menjar tota. 

Cancel·lo el bitllet  i baixo les escales de dos en dos. La faldilla em tiba. Sento el soroll, sé que el tren entra a l’estació. No puc perdre’l. Corro per l’andana i el cor se m’accelera. Arribo a temps. És una unitat que no conec (una 470 m’explicaran), dubto uns instants. Miro el panell de les destinacions: R13. Valls, Montblanc, Lleida. Ara surt Vilanova que és on vaig. Pujo. Manquen dos minuts per les set,  el tren xiula, marxem.

M’assec. Hi ha un home, al davant, que em diu amb la mirada, on vas, noia, tan d’hora?. Jo el fulmino i contesto sense obrir el llavis: no n’has de fer res si vaig a Vilanova, a la UPC, que vull ser enginyera. I avui surto més d’hora que  vull acabar el prototip.

M’he quedat endormiscada, entrem per la via principal a Vilanova. Baixo. Una dona passa. Té els ulls blavíssims. Em quedo en blanc, corpresa, enamorada. Porta una cartera  i puja al comboi de la via deu. Es la maquinista.

Ella encara no ho sap però jo, si, n’estic segura: Viurem a un pis damunt les vies, i cada dia resseguiré el  seu quadrant : On ets, avui, amor?

Ja m’ho esperava que no anés bé. Que acabaria marejada i confosa i fins i tot em perdria. O que hi hauria massa gent i m'empenyerien cap on no volia anar. Després de tot estava cansada i els peus se’m feien feixucs. Els arrossegava i em dolien...

Llavors, va arribar el tren. El seient era flonjo i càlid sota la jaqueta. La gent absorta amb els mòbils no parava atenció a res més. Jo els mirava divertida, intentant imaginar qui són, què fan, on van o a qui estimen. L’amor sempre és interessant. Els peus encara em coïen adolorits. Vaig tancar els ulls i un somriure tranquil se’m va dibuixar als llavis.

Vaig pensar en la Prehistòria, quan tot era massa gran i jo massa petita i els dinosaures engolien princeses i somnis a grapats. Els boscos tenien fades i unicorns, i dels arbres en florien històries a les branques. El cel era tan gran que tot hi cabia. M’encantava estirar-me sobre la gespa i mirar-lo estones infinites.

També vaig recordar l’Edat Mitjana. Quina mala època, aquella! La Inquisició va matar totes les bruixes i les poques que vam quedar vam haver de fugir o pretendre que érem normals. És molt difícil ser normal quan no saps com ser-ho... Al final vam quedar quatre gates: la Mireia, jo i poques més. Però ens reuníem i ens enteníem. Ballàvem, rèiem i fèiem pocions màgiques secretes...

Després, durant l’Època Moderna, vaig conèixer un drac. Era un drac

Su pasión siempre fueron los trenes, ya desde pequeña. Sonreía cuando llegaba a la estación y mentalmente se despedía cuando el tren arrancaba. Se imaginaba a sus pasajeros, antes con periódicos y libros, ahora con móviles en la mano. Se preguntaba si no sería mejor que contemplaran ese mar que los acompañaba mientras bordeaban la costa. O, simplemente, dejaran volar su imaginación tratando de imaginarse vidas ajenas.

Ella, sin embargo, fijaba la vista en las vías y se dejaba llevar. A veces recordaba la expresión de su padre cuando le dijo que ella quería ser maquinista. Como si ese puesto tuviera nombre de varón. Como si una mujer no pudiera conducir por los raíles de la vida.

Hoy, más que nunca, se sentía orgullosa. Una heroína llevando a buen recaudo a los que huían de un infierno. Si su familia la viera sabrían que todo esfuerzo vale la pena. Pero prefiere dejar todo atrás cuando cuelga el uniforme, y nada comenta. Tiene el alma tranquila.

Llega a la estación. Una larga jornada. Y lo ve allí esperándola, recordándole que, por hoy, ha llegado al final de la parada.

La dona va pujar al tren. Va seure al mateix lloc que els últims cinquanta anys. Era el seudarrer viatge de llàgrimes i alhora, paradoxalment, el seu primer viatge de llibertat. Els sotracs i batzegades havien estat excessius. La decisió era ferma i no hi havia lloc per a la recança.

Aquell tren parava a totes les estacions i calia observar-les detingudament, ja que era la darrera vegada que les reviuria. El trajecte tenia quatre estacions. A la primera, va pujar una munió de gent que reia i jugava. A la segona, les persones que pujaven estaven contrariades i eren bel•ligerants. A la tercera parada, la gent entrava preocupada, desbordada, en alguns casos desanimada, i algunes de les persones que havien pujat anteriorment baixaven amb posat de derrota. A la darrera estació, tothom desprenia serenitat.

La dona va romandre al tren fins la darrera estació. Quan el tren es va aturar, va agafar el seu equipatge i va baixar. En girar-se, el tren ja no hi era. Va mirar el cel, feia un sol radiant, i va començar a caminar sense rumb. No hi hauria una propera parada ni una nova destinació.
 

L'Elga sent un calfred mentre rellegeix les últimes pàgines. De fons el xip-xap d'un plugim que cala més enllà dels ossos.

- Va filla meua, que farem tard i lo tren no espera a ningú.

Imprimeix. Agafa la jaqueta, la bossa i la història de la seua vida.

Arriben a l'estació i s'afanyen a pujar al tren.

Asseguem-nos aquí. - diu Elga. Està decidida a trencar amb aquest silenci vell i persistent.

- Mama, no m'has dit res del manuscrit. Vaig a donar llum a les misèries viscudes.

- Sí, la teua història, relata part de la meua. Posar paraules a tot el viscut no només t'ha curat a tu.- li diu sa mare aguantant-se les llàgrimes.

Elga se la mira i li dona aire. Sa mare no és de les que ploren en públic, bé, ni en públic ni privat.

- T'explicaré la meua història. li diu sorprenent-la.

Mare i filla, que des de la distància semblen dues dones viatgeres qualssevol, dins d'aquest tren, reteixeixen la seua vida, fan del viatge el seu gran viatge. Abans de fer pública una història que els canviarà la vida, sobretot a l'Elga.
 

Mentre mirava per la finestra del seu pis, davant de la Estació de França, la Micaela pensava en com l’hi agradaria poder fer unes vacances en un lloc llunya;  tot i haver acabat la carrera de biologia, sols havia trobat feina en un supermercat, te ingressos minsos i poques vacances, just ara en te uns dies, però nomes 80 € sobrers per gastar; la seva mirada es fixa amb la estació, pensa que no pot fer un gran viatge, però si anar a passar un dia a Lleida.

Per el matí puja al tren de la línia R13, empren el viatge com si fos una aventura, comença a veure el paisatge amb uns altres ulls, travessant Barcelona s’imagina que està a Amsterdam o Nova York, les costes l’hi evoquen Sardenya o el Carib, ja a l’interior passa per comarques que visualitza com la Toscana o la Borgonya, altres amb els fruiters esclatant de flors talment com els jardins japonesos de cirerers .....  arriba a Lleida i passeja per una ciutat que podria ser Lyon o Praga, també precioses ciutats amb riu.

En un trajecte amb tren de rodalies,  ha fet un viatge que conte el món.

Hector y Dafne, de siete y seis años, tenían la entrada al colegio a las nueve de la mañana. María los despertó cuando el cielo apenas había empezado a clarear. El día se mostraba fosco. Llegaron al límite de que se cerraran las puertas del colegio en Torredembarra.

Ese día, después de dejar a los niños, se dirigió a Tarragona, en el tren de las 9:58. Iba al mercado como cada jueves. Para regresar a casa volvió en el de las 11:43. El vagón iba repleto. Se acomodó en el pasillo central. En uno de los vaivenes, aunque iba agarrada del asidero, no pudo evitar chocar con un joven con rastas, barba, pantalón raído y una camiseta negra. Le pidió disculpas. Instintivamente echó una ojeada a su muñeca izquierda para ver la hora. No llevaba el reloj. Presa de los nervios se dirigió al joven y con firmeza le dijo al oído:

—Deja el reloj en mi bolso y bájate en la próxima parada.

El joven, con cara de asombro, le hizo caso.

Cuando llegó a casa, su Swatch estaba en la mesa de la cocina. En el bolso había otro reloj. 

Li agradava pujar a la parada de Plaça Catalunya. L'Emili es gastava els diners cada dia només per sentir-la donant horaris, nombre de via i destinacions. Alguna vegada s'havia equivocat d'andana a causa dels nervis i l'emoció de tornar-la a sentir. Al metro hi havia una veu masculina fosca i no gaire simpàtica que no li agradava gens. Però la seva preferida era la veu de rodalies, que els altaveus transmetien tota dolça i alegre. El monstre de l'oblit començava a fer-li la guitza i necessitava recordar, encara que fos in extremis, que la seva estimada Aurora, amb qui havia estat casat més de quaranta anys, era la veu més bonica, la més preuada.

El que passava des que treia el peu de sota el nòrdic fins que arribava a l’estació ningú no ho sap. Ho feia tan inconscient com qui respira, hagués estat incapaç d’explicar-ho, si hagués tingut algú a qui explicar-ho. Tant és. A les 6.57, el xiulet en dos tons: primer l’agut, després el greu. Tuuuut-tut. Després clac clac clac. A l’últim, el grinyol dels frens.

Un cop asseguda, obria el llibre. Qualsevol per no adormir-se i arribar a la costa del Garraf i veure sortir el sol. Dir-li bon dia. Ella al sol. I no al revés. I mentrestant el llibre. Llegia pel sol i per vèncer la son. Si s’adormia, no el veuria sortir.

“No tornaràs a veure la llum, ni hi somiïs. Marxaràs de casa de nit, i hi tornaràs a les fosques”, li etzibava. Anys abans havia sigut el seu marit.

A casa, repressió. Al voltant, aïllament. A la porta de les institucions, traves, administratives i indiscretes. Però ella vivia per veure el sol naixent a la costa del Garraf.

Un dia més va trencar l’albada. Però ella ja no hi era, al tren. Ell havia decidit el final. Amb total impunitat.
 

En éste efímero trayecto observo los rostros que me acompañan para jugar a contemplar los mundos que habitan en sus miradas, ¿a dónde van?

Las vías de Rodalies, un camino por el cuál su movimiento es fluido,  cómo la sangre en las venas al corazón su destino; Cataluña.

Suben y bajan las almas en cada parada.

Luchan, trabajan, aprenden, comparten, nacen, crecen, mueren y aman...

Hoy recorro uno por uno sus rostros, y acabo una canción que inventé en dos paradas, hablaba de la gente que vive urgente, y otros como yo en el que el destino es indiferente.

Llego a mi parada, la Sagrera Meridiana, me despido en silencio sintiendo que podría ser cualquiera de esas almas; hombre, mujer, rica, pobre, joven, anciana...

Yo mujer y viajera, extranjera y solitaria, solo soy una más que subió al tren para ir a sanar un cáncer de mama.

Destí triat.

Com qui puja a una bombolla, pujo al tren, com per deslliurar-me de tot l’equipatge que porto i que no es veu, de tots els rebutjos i tots els lligams.

Sola, pujo sense mirar enrere, per començar i oblidar, per mi.

Des de la finestreta del vagó veig com comencen a passar els arbres parsimoniosos,  callats i tristos. Poc a poc els colors canvien, la claror, el mar i tot són noves fronteres amb qui no he parlat mai abans. Una nova realitat. Només del vagó estant ja em sembla que puc entreveure el punt i part tant esperat. Creix una il·lusió feliç de poder explorar.

El sol entra fins a mig passadís avisant que el destí triat s’acosta i noto l’abisme del terreny desconegut. He arribat ara mateix i començo aquí, només posant els peus a l’andana.
 

Des de ben petita em fascinen els trens. No parava quieta fins que la mare em portava a l’estació. Els volia veure passar. M’agradaven especialment els trens de mercaderies, eren llargs, podia comptar el nombre de vagons: dinou, vint, vint-i-un... El cap de l’estació de Gavà els acomiadava a l’andana amb una gorra i un xiulet. A la seva senyal, el tren iniciava la marxa amb un espetec de sons diversos. M’imaginava pujant i viatjant. He viatjat sovint en tren. L’interrail i motxilla de jove per mitja Europa em va obrir els ulls i la ment. Genial! Rodalies per anar a la universitat i a la feina, compartint estones, música, lectures i amistats. I també un xic d’amor. A la meva filla la duia en braços a veure els trens passar abans que aquests s’endinsessin a l’estació de Sants. Ella també ha fet els seus viatges. Avui, amb ella i de la maneta de la meva neta, juntes anem a veure passar trens a l’estació de Cardedeu. Ens imaginem que pugem i viatgem. I les tres comptem vagons: dinou, vint, vint-i-un...!

Li queien llàgrimes per la galta esquerra.

Cada matí quan arribava a cotxera. No ho podia evitar.

A qui li preguntava li  justificava amb l'alergia

La Joana, amb una fortalesa tan sols possible en una dona, havia treballat a dos forns  durant quaranta mesos per a poder pagar-se el curs de maquinista.

De petitona amb l'avi a l'estació de Montblanc veien passar els trens, la gent,  i construïen històries fantasioses.

Ara el somni era realitat. Portava un tren.

Ei !  "Màquina" !  li deien els companys a Sants-Estació

Al pit tres pins. L'Orient Exprés i el Transsiverià regals d' una bona amiga mosso d'esquadra, i un de la locomotora de Mataró que havia estat de l'avi.

Al coll un mocador lilós,  fos hivern o estiu.

Vermellsblavosos. Ho justificava amb dermatitis.

Conduïa a milers de persones......però.... i ella ?

Avui en acabar, a cotxera,  l'esperava una immensa rialla d'un  menut jugant amb un trenet  fent-lo rodolar per dins una gorra d'una caporal de mossos.

Ara la "MAQUI" començava una nova vida.

Una nova "via" per estrenar.

Ara sí.

La "seva" vida.

Son las 7 de la mañana de un día más, y por ello de un día especial. El naranja de un tren asomando por punta de andén de una estación de Barcelona es el preludio de un nuevo viaje por la mismísima comisura de la costa del Maresme. De un viaje que inspira a escribirte. A ti.

A ti, mujer, que viajas descalza por un mundo que poco a poco va entendiendo mejor el valor de tus pies.

A ti, mujer, que dejas una estela a tu paso, adornando ciudades con tu color especial, que aviva el azul de todos los mares.

A ti, mujer, que jamás pierdes el tren más importante, el que permite todos tus viajes, el de la vida.

A ti, que eres única y valiosa.

En cada destino aprendes y desaprendes para volver a emprender. A emprender con ilusión un nuevo viaje del que con garantía te llevarás casi tanto como lo que tu presencia deje.

Hoy será un gran día, porque llueva o haga sol, el mundo entero te verá bailar, llevando tu luz a cada uno de los destinos que ya te esperan tras la próxima parada.