Sempre es repetia la mateixa història: el revisor em preguntava on anava, jo li responia Barcelona, em demanava el bitllet, li deia que no en tenia. Llavors em feia seguir-lo fins la seva cabina on m’escriuria la multa. En realitat, a dins ens besàvem, pessigàvem i esbufegàvem de desig.

Però arribava la següent parada, pujaven nous passatgers i mai teníem prou temps.

Una vegada el tren s’aturà dins un túnel. Ardents, embriagats pel vapor que s’escolava de fora, finalment vam consumar el nostre deliri.

Un plaer fugisser, doncs l’endemà van canviar de revisor: “l’han enviat al front senyoreta, no sabem quan tornarà”.

Corpresa, jo seguia anant a Barcelona, cercant-lo fútilment als trens de milicians exultants que partien cap a l’abisme. Passaven els mesos, la ciutat s’entristia i la meva panxa creixia. Quan ja érem dos a pujar al tren, començaren a arribar combois de soldats ferits. En un d’aquests, sota una espessa boira de cendra, un creuament de mirades espurnejà: era el revisor!

Ens vam desfer en una abraçada efervescent i li vaig presentar el nouvingut: “avui ha fet el seu primer viatge en tren”. L’acaronà plorant d’alegria, i aferrats, vam saltar a l’exprés que marxava tot xiulant.

Juntaba los índices y pulgares de mis manitas de niña de seis años, a modo de cámara de fotos, y las pegaba a la ventana del tren. Clic. Enfocaba el primer plano donde los elementos se sucedían a gran velocidad: postes, cables, señales ferroviarias, vías, vegetación. A penas me daba tiempo de inmortalizar nada. Entonces optaba por el plano medio. Clic. Un paseo marítimo, gente, árboles y arbustos, marrones y verdes. Aquella distancia desde la ventanilla del tren me permitía un barrido menos desenfocado que el corto. Pero seguía jugando. Clic. El plano largo y abierto, sin embargo, me dio el mar, el horizonte, la permanencia de una imagen. Abría mis manos como quien cambia la lente para ampliar el ángulo de visión. Lo tenía todo a mi alcance.  De alguna manera en aquel primer viaje en tren supe que me dedicaría a captar objetos, gentes y momentos. Así es como empecé. Muchas gracias a todos por estar hoy aquí conmigo, en la inauguración de mi nueva exposición. Espero que disfrutéis de las fotos. Muchas de ellas, como veréis, hechas desde un tren, aunque esta vez la cámara no es inventada, es real, pero la emoción del clic os aseguro que sigue intacta. Levantemos las copas. ¡Salud! 

Era molt estrany allò que passava, allò que veia al seu voltant. Es va mirar el lloc on seia, no havia vist mai res així, ni tan sols l'alforja que li feia de coixí. I aquella finestra que li mostrava un quadre diferent a cada segon. I això per no parlar del que portava a les orelles la noia del seu davant, una mena de fil d'on sortia música que ell podia escoltar però sense ni rastre del joglar, i un noi que llegia un pergamí amb més dibuixos que paraules.

I mentre es posava bé l'armadura i el casc es movia al seient buit del seu costat, es va preguntar si no s'havia equivocat de conte aquell cavaller que tot el que buscava era una cova amb un drac ferotge a dins. Però el drac devia ser a prop. No entenia, si no, d'on havia tret tothom d'aquell vagó tantes roses, ni en quin moment s'havia convertit el seu cavall en aquell tren que li mostrava la ciutat com si la veiés per primera vegada.